Característiques generals de l’Art Grec

Posted in Art, Art Grec on 2 Agost 2010 by ravatxol

L’art de l’Antiga Grècia és l’estil elaborat pels antics artistes grecs, caracteritzat per la recerca de la «bellesa ideal», recreant el «món ideal» del model platònic, o mitjançant la «imitació de la naturalesa» en el sentit aristotèlic.

Els grecs van instituir el principi de la consideració racional de l’home i de la naturalesa, en la qual troben la raó que explica l’experiència sensorial de l’estètica en l’art grec. La bellesa per als grecs estava en la perfecció, la proporció i l’harmonia. És a dir que comparaven la bellesa amb la naturalesa. El sofista grec Protàgores mantenia que l’home era la ‘mesura ideal’ de totes les coses.

Aquestes idees es van plasmar en l’arquitectura i l’escultura amb l’aplicació dels conceptes d’ordre arquitectònic i cànon de bellesa, en ambdós la bellesa es concep com proporció harmònica entre les parts i el tot, siga d’un edifici o del cos.

Anuncis

L’escultura grega

Posted in Art, Art Grec on 2 Agost 2010 by ravatxol

L’escultura grega és una manifestació artística que reflecteix els ideals de la civilització grega: importància de l’home com a centre de l’univers i recerca d’un ideal de bellesa basat en l’equilibri i la proporció.

El tema central és la figura humana. Es busca un model de bellesa, el cànon, les proporcions perfectes. Els materials utilitzats són el marbre policromat, el bronze (procediment de la cera perduda, ací tens com es fa https://ravatxol.wordpress.com/2010/08/03/metode-de-la-cera-perduda-2/), i les criselefantines (estàtues d’or i d’ivori).

Hi han tres períodes dins de l’evolució estilística de l’escultura grega, que són:

Període arcaic

En el període arcaic (segle VII aC – inicis del segle V aC), l’art grec evoluciona des de les antigues tradicions artístiques fecundades per les influències egípcies i orientals, fins a les portes del que serà l’art grec clàssic.

El tipus d’estàtua grega que arribarà a ser més característic del període arcaic, el Koúros, segueix en gran mesura models egipcis. Es realitzen figures masculines d’atletes nus (Koúroi), i figures femenines vestides (Korai).

Característiques:

Exemples més importants:

Període clàssic

Característiques generals de l’escultura.

  • L’escultor grec realitza les seues obres per plaer estètic, buscant la bellesa ideal, al marge del seu significat religiós.
  • La figura humana és considerada l’expressió d’aquesta bellesa ideal, física i espiritual, especialment el cos masculí nu.
  • Naturalisme idealitzat en les escultures, ja que es tracta de representar a l’Home perfecte, sense defectes, veritables arquetips.
  • Recerca de la perfecció formal a través de la mesura i de la proporció. Per a això fixen un cànon o sistema de relacions matemàtiques entre totes les parts del cos. En l’època clàssica el “cànon”, com expressió de la bellesa, va ser definit per Políclet en set caps i per Lisip amb vuit. És necessari —afirma Políclet— que el cap siga la setena part de l’altura total de la figura, el peu dues vegades la longitud del palmell de la mà mentre la cama, des del peu al genoll, haurà d’amidar sis pams, i la mateixa mesura hi haurà també entre el genoll i el centre del abdomen. http://4.bp.blogspot.com/_CtaB6unx8GY/S8_2fyN31eI/AAAAAAAABS0/Qx-nlpo2Kk8/s1600/canon_policleto.jpg
  • També busquen l’harmonia, serenitat i equilibri entre l’autodomini (ethos) i l’expressió dels sentiments (pathos), especialment en els rostres.
  • Estudi de l’anatomia en tensió i del moviment, però equilibrat.
  • Els temes preferits són els mitològics (déus i herois), però també atletes.
  • Materials: tots ( fusta, pedra, or , ivori, etc ), però prefereixen el marbre i el bronze.
  • Escultures policromades, encara que s’hagen perdut les restes de color pel pas del temps.

El període clàssic de l’escultura grega es pot dividir en els tres subperíodes següents: període protoclàssic (també anomenat estil sever), primer classicisme i segon classicisme.

Període protoclàssic (480-460 aC)

A la primera meitat del segle V aC l’escultura comença a experimentar nous camins, tot trencant amb la rigidesa compositiva dels Koúroi. S’ evoluciona cap una més gran naturalitat de les formes, una captació major del moviment i una preocupació per explorar les emocions i diferents estats. La figura de l’ home un esdevé definitivament el símbol de la bellesa per a l’art grec.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Estil_sever

Exemples:

Primer classicisme (460-400 aC)

En la segona meitat del segle els escultors arriben a un domini de la tècnica que permet d’establir uns cànons o models de bellesa ideal, basats en les proporcions de les diverses parts del cos. Els cossos apareixen en actituds de repòs i serenitat.

Les grans figures d’aquest període són:

Miró d’Eleusis

http://ca.wikipedia.org/wiki/Mir%C3%B3_%28escultor%29

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/b/b8/Discobulus.jpg

Políclet

http://ca.wikipedia.org/wiki/Policlet

Fídies

http://ca.wikipedia.org/wiki/F%C3%ADdies

http://es.wikipedia.org/wiki/Friso_del_Parten%C3%B3n

http://es.wikipedia.org/wiki/Estatua_de_Zeus_en_Olimpia

http://ca.wikipedia.org/wiki/Atena_P%C3%A0rtenos

http://es.wikipedia.org/wiki/Atenea_Lemnia

Segon Classicisme (400-323 aC)

Al segle IV aC s’ accentua la tendència al realisme i es dóna més importància a l’ expressió i al moviment, a l’ hora que apareix el retrat individualitzat.

Les grans figures d’aquesta etapa són:

Praxíteles

http://ca.wikipedia.org/wiki/Prax%C3%ADteles

http://ca.wikipedia.org/wiki/Hermes_amb_Dion%C3%ADs_infant

Lisip

http://es.wikipedia.org/wiki/Lisipo

http://ca.wikipedia.org/wiki/Apoxi%C3%B2menos

Escopes de Paros

http://es.wikipedia.org/wiki/Escopas

Període hel·lenístic

L’art hel·lenístic (finals del segle IV aC – segle I aC) explota, desenvolupa i sintetitza les aportacions de les etapes anteriors, especialment les del segle IV a C.

Característiques:

  • Intensifica el moviment fins a cargolar i distorsionar les figures.
  • Accentua les emocions i les expressions de dolor, angoixa, esforç i desànim.
  • Exagera l’ esforç físic inflant i deformant els músculs.
  • Profunditza en els estudis de tridimensionalitat, cercant postures complexes que obliguen l’espectador a visionar-les des de diferents angles.
  • Es recrea en la nuesa tant la masculina com la femenina i l’ efeminada (hermafrodites) i conrea temes nous o poc freqüents fins al moment (infantesa, vellesa, lletjor, deformitat, etc.).
  • Els temes es diversifiquen, introduint les imatges quotidianes i anecdòtiques, les al·legories, el retrat i els grups escultòrics.
  • No sempre es coneixen els autors i moltes obres es conserven per còpies romanes. Sorgeixen escoles i hi ha una expansió cap a Àsia Menor i l’àrea oriental del Mediterrani. Les escoles més importants són la de Pèrgam, Rodes i Alexandria. No és que tinguen característiques específiques ni es coneixen exactament els autors, és només perquè són obres realitzades en relació a una ciutat.

Exemples:

La crisi i els seus orígens

Posted in Economia on 15 Juliol 2010 by ravatxol

Ací tens diferents enllaços per a entendre la crisi que vivim:

http://es.wikipedia.org/wiki/Crisis_hipotecaria_de_2007

http://es.wikipedia.org/wiki/Crisis_financiera_de_2008

http://es.wikipedia.org/wiki/Crisis_econ%C3%B3mica_de_2008

L’inici de la crisi segons Leopoldo Adadía:

http://leopoldoabadia.blogspot.com/search/label/%2B%201%20La%20Crisis%20NINJA

Vídeos on s’explica l’origen de la crisi:

Una pàgina molt didàctica:

http://especiales.ideal.es/crisis-economica/

Una explicació en forma de paràbola:

“Un señor se dirigió a una aldea donde nunca había estado antes y ofreció a sus habitantes 100 euros por cada burro que le vendieran. Buena parte de la población le vendió sus animales.
Dos días después volvió y ofreció mejor precio, 150 por cada burrito, otro tanto de la población vendió los suyos.
La semana siguiente regresó y ofreció 300 euros y el resto de la gente vendió los últimos burros.
Al ver que no había más animales, ofreció 500 euros por cada burrito, dando a entender que los compraría en su próxima visita al pueblo, en un par de semanas, y se marchó.
Un par de días después, envió a un ayudante con los burros que compró, a la misma aldea, para que ofreciera los burros a 400 euros cada uno. Ante la posible ganancia a la semana siguiente, todos los aldeanos rápidamente compraron los burros a 400 euros, y muchos pidieron dinero prestado para poder comprar más burros. De hecho, compraron todos los burros de la comarca.
Como era de esperar, el ayudante desapareció con el dinero cobrado, igual que el señor, que evidentemente no volvió en las semanas siguientes, y nunca más aparecieron.
Resultado:
La aldea quedó llena de burros y endeudados, o según se mire de burros endeudados.
Veamos lo que pasó después:
Los que habían pedido prestado, al no vender los burros, no pudieron devolver los préstamos.
Quienes habían prestado dinero se quejaron al ayuntamiento diciendo que si no cobraban, se arruinarían ellos; entonces no podrían seguir prestando y se arruinaría todo el pueblo.
Para que los prestamistas no se arruinaran, el Alcalde, con los fondos municipales de los impuestos locales y la asignación de los presupuestos provinciales, en vez de dar dinero a la gente del pueblo para pagar las deudas, se lo dio a los propios prestamistas para que éstos no quebraran. Pero estos, ya cobrado gran parte del dinero, sin embargo, no perdonaron las deudas a los del pueblo, que siguió igual de endeudado y sin capacidad de devolver los préstamos.
El Alcalde dilapidó el presupuesto del Ayuntamiento, el cual quedó también endeudado.
Entonces pidió dinero a otros ayuntamientos; pero estos le dijeron que no podían ayudarle porque, como estaba en la ruina, no podrían cobrar después lo que le prestaran.
El resultado:
Los “listos” del principio, forrados.
Los prestamistas, con sus ganancias resueltas y un montón de gente a la que seguirán cobrando lo que les prestaron más los intereses, incluso adueñándose de los ya devaluados burros con los que nunca llegarán a cubrir toda la deuda.
Mucha gente arruinada y sin burro para toda la vida.

El Ayuntamiento igualmente arruinado. El Alcalde pensó que tenía que buscar alguna solución.
Para solucionar todo esto y salvar a todo el pueblo, el Ayuntamiento preparó ajustes y reformas como reducir las horas de consumo de agua de las fuentes públicas, cerrar el “Hogar del jubilado” y bajar el sueldo a sus funcionarios.”

Arquitectura grega

Posted in Art, Art Grec on 13 Juliol 2010 by ravatxol

És una arquitectura que va anar evolucionant al llarg del temps, però les seues característiques es van a definir des d’un moment molt primerenc. De l’arquitectura grega civil han quedat molt poques restes, pel que predomina l’arquitectura religiosa.

Les principals característiques de l’Arquitectura Grega són:

  • És una arquitectura fonamentalment arquitravada o adovellada*, encara que coneixen la volta no la utilitzen.
  • És monumental, però no colossal com a Egipte.
  • És molt equilibrada perquè tot està fet amb una mesura, amb un cànon.
  • És una arquitectura d’una gran perfecció, amb molta harmonia. Açò va ser aconseguit principalment en l’època clàssica. Al ser una arquitectura harmoniosa és una arquitectura bella.
  • El material és fonamentalment la pedra i dins d’elles el marbre és la preferida, però també es van utilitzar altres materials. Al principi s’utilitza la fusta o la maçoneria, recorrent-se a un arrebossat fet de pols de marbre que després es policroma, encara que aquesta policromia s’ha perdut. El color era menys fort en el marbre que en altres pedres. L’aparell és amb un cadirat regular i uniforme.

* Castellà: adintelada

TEMPLE GREC

Un temple grec és l’estança d’un Déu a la terra; dins d’ell a la naos se situava la imatge divina. El temple grec no està dissenyat per a l’adoració en grup sinó com a dedicatòria a una deïtat, el que explica que l’escultura que contenia estava sempre en un lloc difícil de veure: es construïen per a complaure al déu, no a la gent.

La planta del temple grec és la següent:

  • El pronaos (del grec antic πρόναος), literalment ‘l’espai situat davant del temple’, designa el vestíbul o l’entrada d’un temple grec.
  • La naos és la sala més important dels temples de la Grècia Antiga. En els temples grecs la naos també es pot anomenar cel·la o santuari. Aquesta contenia l’estàtua del déu, a la qual el profà no accedia normalment. La cel·la podia estar constituïda d’una, dues o tres plantes. Era un espai reduit i sense finestres; es pensa que la il·luminació era amb llànties d’oli.
  • Opistòdomos era un espai distint situat en la part posterior dels temples grecs, és un element espacial que juntament amb el pronaos (o pòrtic) i la naos (o santuari)estava en els temples d’importància.
  • Àditon. No estava en la majoria dels temples, o podia variar (subterrani, com un nínxol, integrat en la naos), la seua funció era per a les ofrenes.

Tipus de temples:

Els temples grecs es classifiquen en funció de la disposició de les columnes en una visió en planta, però també segons el nombre de columnes en l’alçat frontal (façana).

Segons la planta són:

  • In antis: aquest temple està format pel pronaos que usualment disposa de dues columnes i el naos.
  • Pròstil: aquest temple està format pel pronaos que disposa de quatre columnes i el naos.
  • Amfipròstil: és el temple menys comú, disposa de columnes en la part anterior com en la posterior del temple.
  • Perípter: Està envoltat de columnes i és el més comú dels temples grecs. Fou norma comuna en la Grècia clàssica que el nombre de columnes dels laterals fóra el doble més una, de les columnes dels costats de menys llargària.
  • Dípter: Està envoltat de columnes en doble filera.
  • Tholos o monòpters: són temples circulars, disposen d’una coberta cònica i a sota la naos cicular. El conjunt està envoltat per un nombre de columnes variable
  • Hipetre: és d’influència egípcia, la naos queda al descobert.

Segons el nombre de columnes en l’alçat frontal pot ser:

  • Dístil si disposa de dues columnes

  • Trístil si disposa de tres columnes (infreqüent)
  • Tetràstil si disposa de quatre columnes

  • Hexàstil si disposa de sis columnes

  • Octàstil si disposa de vuit columnes

  • Decàstil si disposa de deu columnes
  • Dodecàstil si disposa de dotze columnes

Alçat:

En altura el temple presenta les següents parts:

Ordres

L’explicació dels ordres la tens en l’entrada els ordres grecs, o (més fàcil) punxa en el següent enllaç

https://ravatxol.wordpress.com/2010/07/12/els-ordres-grecs/

Correccions òptiques

Se cerca l’harmonia visual utilitzant correccions òptiques si és necessari com:
a) Una lleu curvatura del sòl.
b) La inclinació de les columnes cap a dins per a evitar la sensació de caiguda.
c) L’èntasi de les columnes. El fust de les columnes gregues no es dissenyava amb secció constant, aquesta augmentava des del capitell a l’èntasi, tornant a disminuir fins a la base. Per tant, la columna és més ampla en una zona situada a la meitat inferior.
d) La desigual distància entre els intercolumnis.

Temples significatius

Període arcaic (750-480 aC)

Grècia clàssica (480-323 aC)

Destaquen dos períodes constructius diferenciats dins de la Grècia Clàssica:

Període I (c. 480-450 aC)

Una vegada finalitzades les Guerres Mèdiques es produeix una eclosió cultural i constructiva. El més destacat és el Partenó, dedicat a Atenea, a l’Acròpoli.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Acr%C3%B2poli_d%27Atenes

http://en.wikipedia.org/wiki/Parthenon

Altres temples destacats:

Període II (c. 450-404 aC)

La Guerra del Peloponés suposa el final de la centralitat cultural d’Atenes i la fi de la democràcia. Es tendeix a un major decorativisme, es genera l’ordre corinti.

Hel·lenisme (323-148 aC)

TEATRE

Els grecs eren molt aficionats al teatre que naix amb finalitats religioses amb el culte a Dionís.

Per a esta finalitat van construir per a això imposants exemples. Eren sempre a l’aire lliure. Les grades tenien forma semicircular i s’assentaven al pendent d’un turó. D’aquesta forma aprofitaven la inclinació natural del terreny, per permetre que tots els espectadors veieren l’escenari sense obstacles. En aquest pendent s’excavaven els seients per als espectadors. La graderia semicircular, anomenat Koilan o Cavea, es realitza en pedra des del segle IV aC.

L’escenari estava precedit per una zona circular, l’orchesta que servia com a reflector del so. Amb aquest i altres artificis, aconseguien que als teatres poguessin acomodar-se fins 15.000 espectadors, xifra que fins i tot avui sembla molt gran (els teatres actuals més grans en tenen menys, i ni tan sols els teatres romans no van arribar a aquesta mida). En aquest lloc es col·locaven els músics i el cor que relatava l’acció de l’obra i actuaven mentre els actors es canviaven i fins i tot al costat d’aquests. De vegades a l’ orchesta es col·locava el déu i l’altar de cerimònies.

Al costat de l’ orchesta hi havia el prosceni, on esperaven els actors, i lleugerament elevada estava l’escena on es representava l’obra. En els laterals hi havia els parodos.

El teatre romà presenta algunes diferències que pots vore ací:

2203173-DIFERENCIAS-ENTRE-EL-TEATRO-GRIEGO-Y-ROMANO

Teatres més significatius

Grècia

Teatre d’Epidaure:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Teatre_d%27Epidaure

http://webs.ono.com/pedabagon/pedro/Historiadelarte/temario/arte%20griego/comentarios%20de%20obras/teatro%20de%20epidauro.html

Teatre d’Argos http://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Argos_City.jpg

Teatre de Delphi http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Ancient_Greek_theatre_in_Delphi

Teatre de Dodona http://es.wikipedia.org/wiki/Teatro_griego_de_Dodona http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Ancient_Greek_theatre_in_Dodona

Turquia

Teatre de Pèrgam http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Ancient_Greek_theatre_in_Pergamon

Teatre de Termessos http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Ancient_Greek_theatre_in_Termessos

Sicília

Teatre de Siracusa http://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Ancient_Greek_theatre_%28Syracuse%29

Climogrames

Posted in 3r. ESO, Geografia on 12 Juliol 2010 by ravatxol

Un climograma és un gràfic que reflecteix el clima d’un lloc determinat.

A la gràfica figuren les temperatures (representades amb una línia roja) i les precipitacions (representades amb un rectangle blau) mitjanes de cada mes i del seu anàlisi es pot interpretar el clima al qual pertany.

Per interpretar un climograma hem de tenir en compte els aspectes bàsics següents:

  • En primer lloc s’ha d’observar si els valors totals de temperatura i precipitació són alts o baixos.
  • Després cal analitzar l’oscil·lació tèrmica, és a dir, la diferència en graus centígrads (ºC) entre el mes més càlid i el mes més fred.
  • A continuació cal valorar el ritme estacional de les precipitacions (en quina estació o estacions es concentren)
  • Finalment, cal analitzar si hi ha sequera estival. Es dóna quan la barra de les precipitacions està per baix de la línia de les temperatures.  

Per elaborar un climograma cal seguir aquests passos:

  1. L’eix horitzontal (o d’abcises) es divideix en 12 parts iguals per a cada un dels mesos. Cada lletra és la inicial del mes corresponent.
  2. Es dibuixen dos eixos verticals (o d’ordenades), un a cada extrem. A l’eix vertical de l’esquerra hi representem les temperatures en ºC , i a l’eix vertical de la dreta hi representem les precipitacions en mil·límetres (mm) o en litres per metre quadrat (l/m2). En general, l’escala de precipitacions és el doble de la de les temperatures (10ºC = 20 mm)
  3. Les temperatures es representen per punts que després s’uniran amb una ratlla roja.
  4. Les preciptacions es representen amb barres que després es pintaran de blau.

Enllaços on s’explica què és i com es fa un climograma:

p813Climogramas20082009

http://www.ite.educacion.es/w3/recursos/secundaria/sociales/geografia/climograma.html

http://www.educ.ar/educar/site/educar/como-construir-y-analizar-climogramas.html

Com fer un climograma amb Excel:

climogramaexcel

Com fer un comentari del climograma:

http://www.slideshare.net/isaacbuzo/comentario-de-un-climograma?from=ss_embed

Exercicis: ací tens un document amb dades per a fer diversos climogrames.

climogrames-dades

Finalment uns enllaços per a relitzar WebQuests:

http://platea.pntic.mec.es/~jgcarced/

http://xtec.cat/~jcarras2/web_quest/web_quest_climo/index.htm

Nombre d’or o Secció àuria

Posted in Art on 12 Juliol 2010 by ravatxol

La raó àuria, secció àuria o divina proporció és la relació que guarden dos segments a i b (o per extensió, la que guarden dues quantitats a i b) si entre el total i el segment major hi ha la mateixa relació que entre el segment major i el segment menor, o, en altres paraules, si el tot és al segment major igual que el major és al segment menor. Anomenant a al segment (o nombre) major i b al menor, la formulació matemàtica de la definició es pot escriure  

           

 

El quocient d’aquestes dues quantitats resulta ser un número irracional conegut com a nombre auri o nombre d’or, i designat habitualment per la lletra grega Φ o φ (fi) en honor a Fídies, escultor i arquitecte grec del Partenó, o menys freqüentment amb τ (tau):

\Phi =  \frac{a}{b} = \frac{1 + \sqrt{5}}{2} =  1,618 033 \dots

Les formes definides amb la raó àuria han estat molt sovint considerades estèticament agradables en la cultura d’occident, de manera que la proporció divina s’ha usat freqüentment al llarg de la Història en l’art i el disseny.

Però la raó àuria també és coneguda perquè la trobem a la natura, i és possiblement el fet que aparega en els llocs més insospitats, conjuntament amb una sèrie de curioses propietats matemàtiques, el que ha fet que rebera la qualificació (metafòrica) de “proporció divina”.

Orígens

S’ha situat de vegades de l’origen de la proporció àuria a l’antiga civilització babilònica, basant-se en la relació entre aquesta proporció i les estrelles de cinc puntes trobades en tauletes de fang del 3200 a.C. Tanmateix, res indica que aquesta civilització coneguera la proporció àuria.

Raons molt properes a l’àuria s’han trobat en les posicions i proporcions de les piràmides de Giza, de manera que sembla que els primers que usaren la raó àuria foren els antics egipcis. El que no està tan clar és si les usaven conscientment per unes suposades qualitats estètiques de la raó o si la seua primera aparició és fruit d’altres raons o l’atzar.

En la antiga Grècia es coneixien bé algunes propietats geomètriques de la raó àuria, sobretot descobertes pels Pitagòrics, gràcies a la seua freqüent aparició en geometria; tanmateix, no sembla cert però que valoraren la seua vessant estètica. Malgrat tot, en molts monuments, com en el Partenó, hom pot trobar-hi proporcions divines o molt pròximes a ella. No s’ha provat que aquestes relacions foren expressament cercades, ja que en l’època de la construcció del Partenó poca gent coneixia aquesta proporció; tot i que molts asseguren que no pot ser una qüestió d’atzar.

En l’arquitectura romana també s’hi poden trobar raons àuries, però tampoc no s’ha provat que foren expressament emprades en els dissenys.

La raó àuria en les arts 

 

En 1509, Luca Pacioli publicà Divina Proportione, on tractava no només amb les curiositats matemàtiques del nombre d’or, sinó també amb el seu ús en l’arquitectura. Això va propiciar l’acceptació de la idea que molts artistes del Renaixement, introduïen la raó àuria en els seus dissenys. Un bon exemple d’aquests mites és en les pintures de Leonardo Da Vinci, on, de la mateixa manera que en el Partenó, hom pot trobar-hi relacions àuries tot i que no hi ha proves fefaents que confirmen que foren introduïdes expressament pel mateix autor.

Ja en el segle XX, l’arquitecte suís Le Corbusier va publicar Le Modulor, on tractava, entre d’altres amb la raó àuria en l’arquitectura i sobretot en l’urbanisme.

La raó àuria també ha estat usada també en música, tant per la durada de les notes (per exemple pel compositor hongarés Béla Bartók i el francés Olivier Messiaen), com per l’organització de les parts d’una peça (per exemple en alguna obra del compositor mexicà Silvestre Revueltas).

Els ordres romans

Posted in Art on 12 Juliol 2010 by ravatxol

Els romans utilitzaran els ordres grecs, però n’introduiran dos més que són:

El toscà:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Ordre_tosc%C3%A0

El compost:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Ordre_compost